Per molt que només sigui una proposta o que s’hagi d’estudiar si és viable, només el fet de pensar en oferir vivendes de 30 metres quadrats indica que no anem per gaire bon camí, al meu parer.
Potser si que pot servir per tal que els joves marxin de casa dels pares per viure sols, però així, per viure sols, perquè no dóna per gaire si hi volen viure dues persones. Es pot argumentar que amb aquesta solució es dóna sortida a un grup que abans ho tenia més difícil per marxar de casa, i que és espai suficient per una sola persona, però jo l’entenc més com una solució provisional, i que, com a tal, ha d’anar acompanyada d’altres idees, d’altres solucions.
Si amb aquesta solució es pot posar un pegat temporal a un problema i, per tant, alleujerir-lo en certa manera, benvinguda sia, però el problema de fons encara hi és: si, com diu la ministra, l’habitatge s’ha d’adeqüar "als cicles vitals de les persones", què fem quan passem al cicle de viure en parella, doncs? El problema de fons, el preu de l’habitatge, romàn intractat.
I reduir costos de vivenda fent-la més petita és una mica d’estar per casa. Vols una cosa més barata? Compra’n menys. Això ho pots fer comprant mongetes, ara que han pujat (molt) de preu, però no amb la vivenda. Què farem quan pugi més el preu del metre quadrat? Fer-les de 20 metres?
El problema no és només l’habitatge de 30 metres en si, el problema és la manera com s’usa això com a solució per un tema, el de l’habitatge, que necessita un altre tractament.
[@more@]
