Quasi un bloc

En un comentari al post d’ahir em demanaven els avantatges de la Web Developer Toolbar (WDT, d’ara endavant), enfront del Dreamweaver.
Crec que això dels avantatges de l’un respecte l’altre depenen molt de qui els fa servir, a veure si em sé explicar: Si saps HTML, Javascript i CSS per construir una pàgina web a ma (amb un editor normal de text), la WDT t’estalvia molta feina, et facilita comprovacions, disseny, localitzacions i mil coses més, sense haver d’usar un programa que es menja molta memòria. Si no saps aquests llenguatges, Dreamweaver et permet dissenyar pàgines bastant correctes (la última versió em penso que deixa el codi bastant net), al preu de perdre una mica el control d’allò que estàs fent (i qui diu DreamWeaver diu altres programes del mateix tipus).
Això sí, del tema de la comprovació amb diferents navegadors, no te’n salva ningú, cal fer-ho manualment per tenir la certesa que funciona.
Resumint, la WDT va molt bé per un usuari tècnic, el DreamWeaver (i d’altres) et permeten fer pàgines bastant correctes sense tenir gaires coneixements tècnics. I si el que et preocupa és que no sigui software lliure, prova amb el composer de la suite del Navigator, o bé amb el NVU, que potser no arriven encara al nivell d’aquests programes comercials, però s’hi van apropant. I si s’usa Linux, hi ha la opció d’usar Quanta, que em sembla que també incorpora un editor wysiwyg.

(nota: He intentat respondre al comentari amb un altre comentari, però m’ha sortit massa gran i no m’ha deixat penjar-ho, i, com que ben pensat, potser li serveix a algú més, doncs he decidit penjar-ho)
[@more@]

Tweet

Una de les meravelles del Firefox és la capacitat d’augmentar-ne les prestacions mitjançant les extensions, que n’hi ha per tots els gustos, colors i necessitats.

En faig servir poquetes (totes molt conegudes), però s’han convertit en un element més del navegador. Aqui estan, per si a algú li fan servei:

• Web Developer Toolbar: Im-pres-cin-di-ble per disseny de webs. Totes les eines que es necessiten per dissenyar una web amb estàndars, i a més en català (via a-css).
• ColorZilla: Útil, per anar quadrant també els colors de les pàgines.
• Sage: Un lector de feeds, útil per estar al dia amb blogs.
• SpellBound: Un comprovador de sintaxi per formularis de pàgines web. Si li afegim un diccionari en català, tenim una eina perfecte per a la correció ortogràfica via web, ja sigui per posts o per wikis.

A mi, amb tot aquest mini-kit de navegador i utilitats web, em passa el mateix que amb l’Scotch-Brite: "Yo no puedo estar sin él!"

[@more@]

Tweet

Per molt que només sigui una proposta o que s’hagi d’estudiar si és viable, només el fet de pensar en oferir vivendes de 30 metres quadrats indica que no anem per gaire bon camí, al meu parer.

Potser si que pot servir per tal que els joves marxin de casa dels pares per viure sols, però així, per viure sols, perquè no dóna per gaire si hi volen viure dues persones. Es pot argumentar que amb aquesta solució es dóna sortida a un grup que abans ho tenia més difícil per marxar de casa, i que és espai suficient per una sola persona, però jo l’entenc més com una solució provisional, i que, com a tal, ha d’anar acompanyada d’altres idees, d’altres solucions.

Si amb aquesta solució es pot posar un pegat temporal a un problema i, per tant, alleujerir-lo en certa manera, benvinguda sia, però el problema de fons encara hi és: si, com diu la ministra, l’habitatge s’ha d’adeqüar "als cicles vitals de les persones", què fem quan passem al cicle de viure en parella, doncs? El problema de fons, el preu de l’habitatge, romàn intractat.

I reduir costos de vivenda fent-la més petita és una mica d’estar per casa. Vols una cosa més barata? Compra’n menys. Això ho pots fer comprant mongetes, ara que han pujat (molt) de preu, però no amb la vivenda. Què farem quan pugi més el preu del metre quadrat? Fer-les de 20 metres?

El problema no és només l’habitatge de 30 metres en si, el problema és la manera com s’usa això com a solució per un tema, el de l’habitatge, que necessita un altre tractament.

[@more@]

Tweet

Sembla que si uses un sistema operatiu com Windows, el fet de usar software crackejat sigui una mena d’imperatiu oficiós, que qui no l’usa d’aquesta manera i paga totes les llicències, és una mica babau, ja sigui tant a nivell personal (domèstic) com a vegades professional.

Suposant  que tot el preu del software fos just (cosa que a vegades és molt suposar), i suposant que el cost està avaluant, entre d’altres coses, el treball d’uns professionals, hauriem d’entendre també que el que estem fent, doncs, és estafar a aquestes persones (torno a repetir que no valoro els beneficis industrials, inflacions vàries, bombolles i altres etcèteres).
A mi això no em sembla bé.

La cosa, però, és que la gran majoria de gent que fa això en informàtica no té al cap la idea que pugui estar estafant, o bé argumenten que els preus són massa cars i que estan inflats, o bé que ja es tenen en compte aquests fets i per això s’inflen tant els preus, o bé que ho protegeixin millor i això no es podrà piratejar o d’altres, però tots s’entesten a seguir usant aquests programes i es queixarien amargament si els enxampessin i els caiés una multa.

Ara bé, si resulta que tenim programes tant o més bons que aquests pels quals s’ha de pagar i que a sobre són gratuits, de qualitat, tenen el suport d’una comunitat on ets ben rebut i a sobre pots fer aportacions, perquè no usar-los? Perquè continuar usant programes crackejats?

Partint de la base que a més d’un li pot semblar un argument una mica ximple, penso que és un altre element a valorar pel fet de passar-se a software lliure: la tranquilitat de conciència, saber que utilitzes programes que estan posats a disposició de tothom, i, a més, sense perdre res.

És portar-ho a un àmbit molt personal? Potser sí. Jo no pretenc fer, però, cap sermó a ningú, només exposo un altre dels factors que jo també valoro, i cal tenir en compte que tot allò que rodeja al software lliure no és només programari (o no hauria de ser-ho), és també un model social, laboral i econòmi, fins i tot un canvi de valors. Qui sap, potser podriem mirar tota la revolució del software lliure només com l’aspecte tecnològic d’un canvi més ampli i més profund.
[@more@]

Tweet

Tal i com en Pere(1 i 2) i en Joan explicaven aquests dies, jo també uso tant webmail com un client de correu, i, com ells, faig servir el webmail per consultar o enviar el correu des d’ordinadors diferent al meu, i quan treballo amb ell ho faig amb un client de correu (en el meu cas, thunderbird). Tampoc no sóc gaire partidari de fer servir programes com Outlook (hem de ser realistes, també s’usa) o Evolution només com clients de correu, és un desperdici massa gran de temps i cicles de CPU per fer una única tasca.

Com diuen ells, el webmail dóna més flexibilitat per poder consultar el correu a qualsevol lloc, tenir sempre els contactes a mà, contestar missatges si cal, etc., però has de tenir una connexió a Internet, mentre que amb un client tradicional pots fer totes les feines (excepte enviar i rebre, és clar), sense estar connectat. També acostuma a ser més còmode fer anar un client de correu tradicional que no pas un webmail per la rapidesa amb què respon, ja que moltes vegades les velocitats de xarxa son desesperantment lentes, i això si tenim sort i no es tanca la connexió per algun motiu. En Pere, a més, remarca l’ús de gmail concretament sobre altres webmails, precisament per la senzillesa i per la flexibilitat que dóna amb el correu.

Entenc que, com a mínim, gran part d’aquesta flexibilitat es pot aconseguir amb característiques ja existents a clients com thunderbird, com cerques dintre dels missatges (ja sigui cos, assumpte, o d’altres camps), carpetes de cerques, ordenació i filtratge per converses, agrupació per dates, etc…

Deixant apart el fet de no poder usar un client de correu si no estem a la màquina on resideix, a mi m’és més còmode que no pas un webmail, sigui quin sigui aquest. Millores en aspectes com cerques, o agrupacions de missatges per conceptes més flexibles (per criteris temporals (dies, setmanes, mesos), per usuaris, per temes de missatges) poden ser també útils a l’hora de fer una ordenació més personal de la informació i no farien sino augmentar-ne la comoditat d’ús.

I com podriem fer per unir la portabilitat del webmail amb la comoditat i "desconnectabilitat" d’un client de correu?[@more@]Me n’aprofitaré i citaré un escrit seu:

"A la llarga, quan tinguem connexions casolanes decents i amb IP única, podrem emprar els nostres ordinadors de sobretaula com a servidors, GNU/Linux és ideal per aquesta situació. És lliure i es comporta perfectament com a servidor o com a escriptori."

Suposem doncs que tenim aquest servidor a casa amb el nostre propi servidor de correu. Ja només ens cal connectar-nos via webmail al nostre servidor de correu de casa, i allà mateix tindrem tots els correus que haguem generat amb el webmail per quan tornem i els consultem des del client, i també podrem veure amb webmail tot allò que anem rebent a casa mentre som fora.

No tothom té (tenim) els coneixements per instal.lar-nos un servidor de correu a casa, ni tenim connexions excessivament decents ni ip úniques, ni servidors permanentment funcionant… però fa uns anys també semblava molt excèntric tenir telèfon mòbil.

Tweet

No sóc una persona religiosa.

No vaig a església ni estic d’acord amb moltes de les coses que diuen els capellans o de les postures que defensa l’Església. No estic d’acord, no puc estar d’acord, amb el que defensa sobre els preservatius, l’abortament, el matrimoni, i d’altres temes que afecten el conjunt de la societat. Tampoc estic d’acord amb la castedat dels capellans (la castedat imposada, no la de lliure elecció personal), o amb la impossibilitat de contraure matrimoni o d’exercicir el sacerdoci una dona, però també entenc que això son postures internes i que si jo vull estar fora d’aquest conjunt tampoc puc imposar-los-hi les meves idees.

Dit això, però, també és veritat que em trec el barret davant de la feina que fan persones que estan dintre d’aquesta organització, tant en la nostra societat com al voltant del món. Una feina silenciosa ajudant els més necessitats, defensant els pobres i els dèbils davant dels poderosos (i això no és una figura retòrica, només cal recordar els assassinats de religiosos a Brasil o Amèrica Central, per exemple), l’ajuda als exclosos de la societat (malalts de sida, intocables a la Índia), o el suport que es dóna a col.lectius d’immigrants, aquí a casa nostra.

Em sorprèn l’existència d’aquestes dues esglésies: l’Església oficial, la que s’omple la boca de moltes paraules però que segueix aferrant-se a unes postures ja fora de lloc o fins i tot no vol renunciar a parceles de poder dins de la societat, un cristianisme buit de sentit però molt plè de formes, que pressiona la resta de la societat i té postures immobilistes, i que, per postres amaga una altra realitat, la de l’església com a tal, com a reunió de creients, fidel tant en obra com en pensament a les seves idees originals, la de gent que lluita per un món millor sense tenir en compte diferències, desinteressadament, que vol estar integrada en la societat actual. I estar integrada en la societat actual no vol dir deixar de banda els principis, com els pot semblar a alguns, i adaptar-se per pura supervivència, no, vol dir reconèixer la vigència d’unes creences i aplicar completament aquestes creences, en tot moment i a tothom.

I si bé no estic d’acord amb la primera d’aquestes dues esglésies, si que coincideixo amb el que fa la segona. Després de tot, no son els actes els que donen sentit a les paraules?

Ja ho he dit: jo estic fora de l’Església, i per tant, la meva és una opinió forana, però també podeu fer un cop d’ull al que diu en Josep Maria Quintana (que no ha d’estar forçosament d’acord amb moltes de les coses que jo dic aqui).

[@more@]

Tweet

Tothom, catòlic o no, creient o no, no pot fer ara altra cosa que esperar que el Vaticà confirmi la mort de Joan Pau II, donat el deteriorament del seu estat de salut.

Aquests últims dies, d’ença la sortida de la clínica on l’atenien, i a través de les imatges servides pel propi Vaticà o per d’altres cadenes, també tothom ha pogut veure l’evolució de la seva salut, el patiment i els esforços que ha fet per dirigir-se als fidels i per donar constància que seguia al front de l’Església.

Calia, però, mostrar el dolor i sofriment del Papa? Si el que es volia era mostrar la fè en Déu del Papa, el seu esperit de sacrifici o l’entrega que té en cos i ànima a l’Església i a la paraula de Déu, no s’hagués pogut fer d’una altra manera? No s’hagués pogut explicar, sense necessitat d’imatges?

No voldria que se m’entengués malament. No estic reprovant el missatge o exemple que es vol donar, sino la forma de fer-ho. Puc estar o no d’acord amb Joan Pau II, però del que no dubto és de la seva entrega a una causa per ell correcta, cosa que ha demostrat al llarg dels anys. I és per això que em plantejo si, en aquests darrers moments de la seva vida, calia que es mostrés a les càmeres que estava allà? És una altra volta a allò de si no surt per televisió no existeix? Algú dubtaria dels esforços que estava fent o del dolor que pateix, tant física com intelectualment, pel fet de no veure una imatge d’ell amb el rostre contret de dolor per no poder dir unes paraules?

[@more@]

Tweet

No se m’acut cap altra manera de calificar el vídeo que la FAES va presentar ahir en públic. Com uns aprenents fallits de Goebbels, usant tècniques barroeres de publicitat i repetint una i altra vegada el missatge que no han deixat d’ençà les eleccions del 14 de març, Aznar i els seus acòlits segueixen proclamant als quatre vents les seves "veritats", intentant il·luminar-nos a tots, i de pas carreguen frontalment (i qui sap si intencionadament) contra qualsevol intent de desviació o allunyament d’aquesta línia que el PP pugui intentar en aquests moments.

Fet això, però, no tenen l’alçada moral suficient com per estar en la presentació del seu producte? Tants compromisos tenen, com el 14 de març d’enguany? O és que no són capaços de donar la cara perquè encara tenen un raconet de vergonya pròpia?

I aquests són els que es queixaven de que l’esquerra abertzale usi diners públics per les seves campanyes en èpoques d’eleccions? Que potser no reben ells també subvencions del govern, subvencions que gasten com volen?

Endavant, senyors de la dreta reaccionària, segueixin enquistant-se en les seves idees, segueixin momificant-s’hi, fins que no siguin més que una rèmora del passat, fins que els trobi algun arqueòleg.

Molts els ho agrairem.[@more@]

Tweet

Ahir vaig veure un esquirol a prop de l’antic baixador de Torrebonica a la línia de rodalies de Renfe que passa entre Terrassa i Sabadell. No hagueś pensat mai que encara poguessin quedar gaires animals al poquet que hi queda en aquesta zona, de boscos. Entre carreteres, autopistes, línies de tren, urbanitzacions, rieres plenes de xena i ara camps de golf amb hotels (integrats al paisatge), sembla mentida que encara quedin autèntics "últims mohicans" resistint.

Podràn seguir estant-s’hi, o aquest que jo vaig veure va ser l’últim, el que anava tancant els llums d’arbre en arbre?

[@more@]

Tweet

Els extremismes de signes oposats es necessiten sempre els uns als altres per donar-se suport i tenir una raó de ser, com si fossin dos pals que s’aguanten un a l’altre, si un no hi és, l’altre cau, i tot el que hi hagi entre ells els fa nosa.

La setmana passada, el govern rus va eliminar el líder txetxè Masjàdov, mal vist tant pels russos com pels extremistes txetxens. D’aquesta manera, al govern rus no li queda altre representant dels independentistes txetxens que l’islamista Basàiev, un ex-integrant de les forces especials russes passat a l’altre bàndol que no té cap escrúpol en matar a tot aquell a qui consideri necessari. Això permet que els rusos presentin la guerra de Txetxènia com una guerra contra el terrorisme i dóna, de pas, coartada als governs occidentals que fan els ulls grossos a la política de terra cremada i d’anorreament de tot allò que soni a txetxè que estan duent a terme.

Política que, per cert, ja fa tres segles que hi apliquen, i sense gaire èxit. En una escena de Hadji Murat, Lev Tólstoi explica com, en un intent de derrotar l’enemic i restar-li capacitat combativa, els russos talen els boscos al voltant dels camins per tal que els txetxens no tinguin refugi davant el seu foc. De fet, a banda del seu valor literari, sembla mentida com n’és d’actual encara aquest llibre, i com podria aplicar-se sense gaires variacions la situació política allí descrita als moments actuals.

N’hi ha que no volen aprendre, de la història.[@more@]

Tweet